martes, 20 de diciembre de 2016

Taller de Nadal

Avui hem fet un berenar de Nadal i un taller  per acomiadar el trimestre. 



















TIÓ DE NADAL

El Tió de Nadal és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya, Aragó, Occitània i Andorra.

Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.  El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes menjar. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc., a les cases i als camps.

Tradició


Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col·loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar.

El tió es fa cagar per la Nit de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa o a mullar el pal amb el que es colpejarà. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Cançó
Caga tió,
avellanes i torró,
no caguis arengades

que són massa salades

caga torrons
que són més bons
Caga tió,
avellanes i torró,
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó
Caga tió!



jueves, 15 de diciembre de 2016

Taller de cuina



Avui l’Hajar i la Karima ens porten te de menta marroquí, la Mounia pastís de plàtan amb poma i la Maribel ens ensenya a fer “torrijas” típiques del País Basc.


Tradició i elaboració:

El te de menta no és una simple beguda al Marroc. És un signe d'hospitalitat, amistat i tradició. Ja que aquesta beguda és tan popular, se serveix durant tot el dia, després de cada àpat i amb qualsevol conversa. El te de menta marroquí té un sabor suau i dolç.

En primer lloc caramel·litzem el sucre en una olla. Aquest és el gran secret perquè el te morú quedi tan bo com el solem trobar a les teteries àrabs.

Una vegada que ja s'hagi caramel·litzat el sucre, afegim els gots d'aigua. No us espanteu per la petita explosió que es produeix al barrejar l'aigua freda amb el caramel líquid calent.

Afegir les fulles de menta (abans però, les rentem en aigua calenta).

Portar a bullir i quan arribi a l'estat d'ebullició, apartar del foc.

Afegir una cullerada de te verd i deixar reposar durant 3 minuts. És molt important que l'aigua ja no estigui bullint (i no torni a bullir) mentre s'afegeix les fulles de te verd, ja que a aquesta temperatura el te verd s'oxida i agafa un sabor molt amarg.

Passar per un colador i servir.






















Tradició i elaboració:

Celebrar les coses menjant és genial. No hi ha festa al calendari que no tingui el seu dolç típic. I no hi ha cita familiar que no acabi en un bon festí llaminer. La Setmana Santa no és cap excepció. La Passió, la Mort i la Resurrecció de Crist porten a les nostres taules contundents plats.

Aquests dies, els àpats que se servien a la taula eren austers, però no lleugers. L'objectiu d'aquesta dieta era complir amb els manaments, però no deixar amb gana a aquests homes i dones que a més de complir davant Déu havien de fer-ho davant el patró... o al camp. Calia saciar la fam i reposar les forces perdudes.

Gràcies a tot això, avui, quan s'acosten aquestes dates, hi ha cuines que tornen a fer olor de canyella, anís i oli calent. Un dels dolços més típics de Setmana Santa són les torrades (o torrejas/torrijas que és com se les coneix al País Basc).

Ara bé, segurament molts estiguin pensant que ells les mengen en altres dates. No erren. Aquestes postres regna a les taules de moltes llars per Nadal, en Carnestoltes ... fins a Sant Josep. A La Rioja és típic preparar-les per aquesta data, de la mateixa manera que en algunes zones d'Aragó.
Però no s'equivoquin, totes les llesques amb ou es preparen de similar manera, independentment de en quina data les degustem.

El gruix importa

El pa és l'ingredient principal. En l'actualitat, les fleques venen una barra especial. És esponjosa, amb molta molla i molt poca escorça. Antany, però, es feien amb el pa que es menjava diàriament. Es deixava endurir un parell de dies a l'armari i després es tallava. Avui també es pot. Però això sí, el millor és comprar una bona barra, gran i amb molla; si és d'un forn que treballa amb massa mare seria excel·lent.

A l'hora de ficar el ganivet, les llesques, millor com més gruixudes siguin. Així, després es poden gestionar sense necessitat de ser un hàbil dels fogons. Encara que tampoc es creguin que convé passar-se de grosses. Un parell de dits és un bon límit (i fins i tot una mica menys) perquè després no correm el risc que se'ns quedin seques.

Perquè després de tallar, cal mullar. El més habitual és que el pa passi uns minuts en llet ensucrada i infusionada amb canyella i llimona. Ull, que estigui freda/tèbia, que si no tindrem problemes ja que es trencaran. Primer submergim les llesques d'una banda i després per l'altre. La missió és que s'empapin bé sense que es desfacin perquè, després, cal passar-les per ou batut.

I fregir-les. Aquest pas era i és un dels més delicats a l'hora d'elaborar torrijas: cal daurar sense cremar ni deixar-les pàl·lides. Per a això, el millor és utilitzar un bon oli (val el de gira-sol si no volem que tinguin gust a oliva) i deixar-lo que calenti bé abans de tirar-les.
Un altre truc és no posar massa de cop, així no se'ns baixarà la temperatura de la paella, que és la raó principal per la qual es poden quedar sense color i una mica greixoses.


A partir d'aquest pas, hi ha tradicions per a tots els gustos. Està la qual convida a remullar de nou en llet i servir-les. La que dicta que cal preparar un almívar (amb matafaluga, anís o qualsevol vi dolç) que se serveix per sobre de cada torrada. La més “chic”: la de flamejar-les just en el moment de presentar-les. I la més senzilla, la de empolvorar una mica de sucre (i de vegades canyella) quan encara estan calentes. 

Menjar un cop s’hagin refredat.

















































Elaboració:

En un bol posem els sucres, els ous, l’oli i els plàtans i batem. Després afegim la farina i el llevat  i tornem a batre fins aconseguir una massa homogènia.

Preparem un motlle amb una mica de margarina vegetal per a que el pastís no s’enganxi i aboquem la massa.

Tallem la poma en rodanxes molt fines i tornem a tallar les rodanxes per la meitat. Anem col·locant els trossos de poma sobre la massa.

Precalentem el forn a uns 170º i quan arribi a la temperatura posem el pastís durant 30 minuts per la part de baix. Quan faltin 5 minuts canviem la posició només a la part de dalt.

Passats aquests cinc minuts retirem del forn i decorem el pastís amb la melmelada. Si es vol es pot decorar també amb coco ratllat.