APRENDRE A POSAR LÍMITS
En general, es considera que
els pares/mares que no posen límits actuen d'aquesta manera per por a que els seus
fills/es els rebutgin, perquè no volen repetir els vells patrons d'autoritarisme
en els que ells van ser educats, o bé simplement, perquè no saben posar normes
o perquè és més fàcil dir sempre sí per evitar conflictes. Els conflictes entre
pares/mares i fills/es s'han d'acceptar i s'han d'afrontar, ja que el nen sap que sempre
té la confiança dels seus pares/mares i que, malgrat el renyin, l'estimen i ell/a els
estima també perquè són els seus referents.
Algunes tècniques:
Aprendre a negociar: Cal fer un esforç per negociar amb els fills/es, malgrat que aquests siguin
uns bons "negociadors". Per fer això cal que el marge de negociació
sigui prou ampli i ha d'augmentar a mida que l'edat del fill/a augmenta,
"com quan demana menjar més patates que mongetes tendres, i se li fa cas,
però menja de les dues coses, mai una de sola".
Els adults han de
conèixer els seus propis límits: Si els pares/mares no tenen límits no podran
posar-los. No es pot demanar a un fill/a que només utilitzi un telèfon mòbil
només en cas d'emergència, si veu que els pares/mares no tenen límit en el seu ús i
sempre l'estan fent servir. Els pares/mares són el model dels fills/es.
Saber dir
"no": L'estil comunicatiu dels pares/mares ha d'anar
d'acord amb les seves paraules, es a dir, el llenguatge verbal i el llenguatge
no verbal no s'ha de contradir, no es pot renyar a un fill/a i alhora fer-li
petons.
Ser coherents: Quan es nega alguna
cosa, s'ha d'explicar per què s'ha pres aquesta decisió, escoltar les
argumentacions dels fills/es i actuar de la manera que un mateix vol que ells
actuïn.
Escoltar i mirar al
nen: Quan ploren, marranegen o criden, és possible que els nens/nenes estiguin
intentant dir-nos alguna cosa als pares/mares. És per això que cal aprendre a
escoltar-los i mirar-los als ulls.
Mantenir les
decisions: És important mantenir la coherència amb el
que es fa i el que es pensa, perquè sinó es perdrà la credibilitat davant els
fills/es.
Ressaltar el que fan bé: El nen/a ha de saber el
que fa malament, però no l'hem de d'atosigar amb aquestes actuacions,
també han de saber que hi ha coses que fan bé.
Posar límits que
tinguin valor: Si cal dir al nen/a que no trenqui un got,
no s'ha d'utilitzar el xantatge emocional dient-li que la mare/pare es posarà trist/trista
si ho trenca, sinó que cal dir-li la veritat, que està malament trencar un got.
En definitiva,
posar límits no vol dir ser estrictes, sinó evitar que els nens i les nenes
estiguin consentits, poc resistents a les frustracions i que no sàpiguen
perdre. El millor antídot és dir als fills/es que ens els estimem i fer que es
sentin estimats, però sabent que no sempre fan les coses bé. Pensar que això ja
ho aprendran a l'escola o al centre diari/centre obert és una equivocació, això s'ha de treballar a
casa i als altres espais educatius es complementarà.
L'assertivitat
és una habilitat social que consisteix a
manifestar de manera clara, franca i
respectuosa les
pròpies opinions, emocions i creences, a defensar els
nostres
drets, a acceptar els pensaments i les crítiques
dels altres i no sentir-se'n
culpables.
Els participants van poder realizar una dinàmica per parelles on uns eren els nens/es i els altres els pares/mares. Varen afrontar el problema que es plantejava d'una manera assertiva i varen poder posar en pràctica tot el que han aprés aquests dies.
VA SER GENIAL!
No hay comentarios:
Publicar un comentario